A principis del segle XIV Benidorm formava part del territori del CASTELL DE POLOP el qual, al seu torn, formava part de LES MUNTANYES D’EN SARRIÀ, que tenia la vila de Callosa com a centre administratiu. Aquesta denominació es conservà durant segles i tenia el seu origen en el gran domini nobiliari que Bernat de Sarrià va constituir a la Marina.

            Per diverses raons la població de Benidorm començà a minvar des del segle XIV. Pot ser que la terrible crisi econòmica —que assotà el Regne de València a partir de la Pesta Negra de 1348— i la guerra amb Castella afectaren la seua població, però no en tenim dades demogràfiques precises. El cobrament de l’impost del morabatí és una font que s’ha utilitzat per a l’estudi de la demografia medieval. Encara que el mètode no és totalment fiable, a causa de les ocultacions de dades per tal de pagar menys, sí que confirma el retrocés demogràfic de Benidorm. Per a l’any 1381 tenim el recompte de “focs” que es va fer per a pagar el rescat d’Alfons d’Aragó i de Foix, comte de Dénia i senyor de les Muntanyes d’En Sarrià. De les relacions de contribuents es pot comprovar que Benidorm tenia al voltant de 45 habitants, xifra molt baixa i que probablement caldria incrementar per tal de contrarestar l’efecte de les ocultacions.

Al segle XIV la comarca de la Marina tenia una majoria de població musulmana que residia a les muntanyes i valls de l’interior. Els cristians ocupaven algunes localitats del litoral per tal de controlar els musulmans, impedir la seua fugida i evitar l’ajuda de musulmans del Regne de Granada o del Nord d’Àfrica. El control del territori es completava amb els castells.

Els atacs dels corsaris musulmans podrien ser una altra causa de la despoblació com va passar, per exemple, a Albalat, desaparegut definitivament com a població a conseqüència de l’atac de 1388. Benidorm va ser també un dels objectius de l’esmentat atac i els danys provocats van ser la causa per la qual Alfons d’Aragó i de Foix eximí els seus habitants de l’obligació de pagar la contribució especial que els corresponia. L’any 1410 s’informava de la presència de naus corsàries que havien atacat Benidorm. Però entre tots els atacs corsaris caldria destacar el de 1447 durant el qual foren fets captius la major part dels seus habitants, malgrat que la vila s’havia envoltat de muralles a partir de 1438.

            La crisi demogràfica dels segles XIV i XV no va ser originada tan sols per la guerra amb Castella i el cors musulmà. També les crisis agrícoles provocaren la fam i influiren en la demografia. L’agricultura medieval, especialment a les zones de secà com Benidorm, era de subsistència, o siga que els rendiments eren tan baixos que només obtenien el necessari per l’alimentació i per a les llavors de l’any següent. Hi havia pocs excedents. Els contratemps meteorològics, com sequeres o pluges torrencials, suposaven normalment la pèrdua d’una part molt important de la collita i la fam dels sectors més desfavorits de la societat. A la documentació se sol denominar "mal any". A l’Edat Mitjana tenim constància de dos "mals anys" que afectaren tota la comarca de la Marina: 1384 i 1402.

Al segle XVI Benidorm continuava amb una escassa població, quan a la resta del Regne de València hi havia un creixement demogràfic. L’enfonsament demogràfic tenia com a causes profundes, no tan sols els conflictes bèl·lics esmentats, sinó també les estructures socials i econòmiques pròpies del món senyorial. Els agricultors de Benidorm vivien sotmesos a aquest règim i havien de lliurar en forma de drets senyorials una part d’allò que obtenien de la terra. Si aquesta era només de secà i oferia escassa producció, el que els quedava no era prou per a sobreviure. L’endeutament i la pèrdua o abandó de les terres eren les alternatives més usuals. D’aquesta manera la combinació de factors —com el perill de les incursions dels corsaris musulmans, les exigències senyorials i la baixa rendibilitat de la terra motivada per l’escassesa de precipitacions de la nostra comarca— explicaria el despoblament de Benidorm en uns moments en què unes altres zones litorals valencianes creixien tot i estar exposades també al perill de la pirateria musulmana.

            Pel que fa a la població de Benidorm, és interessant constatar que en les enquestes que el 1574 manà fer Sant Joan de Ribera, arquebisbe de València, es fa referència a Benidorm com a una localitat despoblada i amb l’església derruïda; només hi havia pescadors en els mesos de la pesca. Per altra banda, el 30 de setembre de 1575 el virrei Vespasià Gonçaga va enviar un informe al rei Felip II sobre els castells i viles del litoral. Sobre Benidorm diu que està deshabitat i les cases afonades; fins i tot es planteja la conveniència d’enderrocar el que queda per a evitar-ne la utilització per part dels corsaris musulmans, encara que preferiria fortificar-lo si es poguera tornar a poblar.

Dibuix de Benidorm que Vespasià Gonçaga va trametre a Felip II el 1575. Es pot comprovar que dins les muralles quasi no hi ha cases. Hi destaca el castell.

De tota manera, no podem parlar d’una despoblació total de la localitat, donat que el castell, per la seua importància estratègica, tenia una guarnició permanent pagada pel regne, no pel senyor territorial. Però la disminució de la població va provocar la pèrdua de la  categoria de municipi i la integració a Polop. Ignorem la data exacta d’aquest fet. Sabem que ja s’havia produït al segle XVI i pensem que es pot avançar a la segona meitat del XV. El 1564, quan Martí de Viciana descriu els límits de la Vila Joiosa, no anomena Benidorm, com si aquesta estiguera inclosa dins de Polop: Esta villa tiene su término contornado por los términos de Polop, Finestrat, Orcheta, Alicante y el mar.

            El segle XVII va ser molt important per a la població del Regne de València. S’inicià amb un fet que l'afectà negativament: l’expulsió dels musulmans l’any 1609. La documentació conservada a l’arxiu de Simancas ha permés conéixer les relacions fetes pels comissaris reials, tant dels cristians, denominats "cristians vells", com dels moriscos, denominats "cristians nous", que foren foragitats. Amb les esmentades relacions es pot construir el quadre següent que mostraria la distribució de la població a la nostra comarca:

* Per convertir llars en habitants cal multiplicar la xifra per 4,5.

** Benidorm no apareix en eixa relació. La seua població s’ha obtingut per altres fonts.

            D’aquestes xifres podem deduir dos fets: a) que, abans de l’expulsió, la població cristiana de la comarca es concentrava al litoral i era clarament inferior en nombre a la musulmana, i  b) que Benidorm no figura en cap dels dos grups perquè havia perdut el caràcter de municipi i estava integrat a Polop. Per altres fonts de l’època sabem que cap al 1609 hi havia unes 16 famílies cristianes. A la documentació de l’expulsió sí que apareix el castell de Benidorm com a element militar.

            La població de Benidorm va continuar minvant, i va passar dels esmentats 16 veïns o, el que és el mateix, 16 famílies cristianes el 1609, a només 11 el 1646. Aquesta despoblació contrasta amb la resta de la comarca on, després de l’expulsió dels moriscos del 1609, hi ha una repoblació cristiana dels llocs abandonats per aquells. Les noves cartes de poblament ens en marquen les fites més importants: Guadalest, Benimantell (1611), Orxeta (1613), Finestrat (1615), Tàrbena i Altea (1617), etc.

Quan el 1654 Beatriu Fajardo es va fer càrrec de la senyoria de Benidorm, aquesta no tenia institucions municipals i estava poc poblada. Hi ha un document en què es citen 10 veïns de Benidorm, uns 45 habitants confesant ser la major part de tots los vehins i habitants i casi tots. No hi ha autoritats municipals ja que només apareixen l’alcaid del castell, nomenat pel regne, i el batlle, nomenat pel senyor. Pocs dels 10 veïns podrien dedicar-se a l’agricultura. N’hi hauria un mínim de 3 dedicats a la defensa i custòdia del castell (1 alcaid i dos atalladors) i un nombre indeterminat de veïns dedicats a la pesca en l’almadrava que estava parada prop de Benidorm (en la zona de la Xanca, prop de l’actual Plaça Triangular). Quan es fa una descripció del terme, tan sols s’anomena com a terra de regadiu el “bancal del senyor” situat en front de l’almadrava i amb una sénia que el regava. Això implicava agricultura pobra i escassesa de població. Sembla clar que no s’havia assolit el vell objectiu de Bernat de Sarrià de crear un Benidorm amb futur: Havia estat afectat per la crisi demogràfica dels segles XIV i XV, havia vist minvar la seua població i havia desaparegut com a municipi independent.

                   Aquesta situació canviarà a partir de la segona meitat de la centúria, més concretament a partir del 1659, per obra de Beatriu Fajardo de Mendoza.

            2.  Beatriu Fajardo de Mendoza.

            La casa dels Fajardo posseïa la senyoria de Benidorm des que, al segle XV, amb Dídac Fajardo de Mendoza, es confirmà l’agnació, o siga que només es podia transmetre per línia masculina. Membres importants dels Fajardo durant el segle XVI foren Alfons Fajardo de Soto i Lluís Fajardo.

Al segle XVII destacà Alfons Fajardo i Fajardo de Mendoza el qual casà amb Isabel de la Cueva i tingué dos fills: Joan, el primogènit, que el va succeir en les senyories de Polop i Benidorm, i Isabel. Joan Fajardo de Mendoza, també conegut com a Joan Fajardo de la Cueva, es va casar amb Isabel de Guzmán i tingueren tres fills: Alonso que va morir abans que son pare, Dídac Fajardo que va succeir son pare en la senyoria però que va morir molt jove sense descendència, i Beatriu Fajardo que va succeir el seu germà Dídac com a senyora de Polop i Benidorm. (Vegeu quadre)

            L’any 1643, a la mort del seu germà Dídac Fajardo de Mendoza, Beatriu Fajardo heretà per la banda de son pare la senyoria de Montealegre, al regne de Múrcia, la qual cosa l’obligava a dur el cognom Fajardo. Heretà per la banda de sa mare la senyoria d’Albudeite, també situada al regne de Múrcia. Pretengué, a més, heretar les senyories de Polop i Benidorm però es va trobar amb una dificultat: sa tia, Isabel Fajardo, i un membre col·lateral de la família, Francesc Fajardo, reclamaven també el dret a ser senyors de les “baronies de Polop, Benidorm, Xirles i la Nucia”. Altre pretenent, amb uns drets no tan clars com els anteriors, era Joan Vaca Herrera i Fajardo.

            Es va iniciar un plet que durà fins al 1654. Sa tia Isabel Fajardo invocava el testament que el 1531 havia fet Alfons Fajardo de Soto en el qual s’establia que, si el fill major posseïa altres senyories importants, el fill segon hauria d’heretar les senyories de Polop i Benidorm.

         ELS FAJARDO, senyors de Benidorm, fins a  BEATRIU FAJARDO

            Segons Isabel, Beatriu era ja senyora de Montealegre i, a més, estava casada amb Roderic de Puigmarín, posseïdor de les senyories murcianes de la Raya, la Ñora, Ávalos i Ceutí. Per tant, Isabel deduïa que era ella, i no la seua neboda Beatriu, qui tenia dret a heretar els dominis de Polop i Benidorm i reclamava que la Reial Audiència ho reconeguera.

            Però la reclamació interposat per Francesc Fajardo va suposar la dificultat més greu. Aquest argumentava que ja el 1593 el seu avantpassat Pere Fajardo d’Ayala havia posat una demanda contra la donació que Lluís Fajardo d’Ayala, mort sense fills, havia fet en favor del seu nebot Alfons Fajardo i Fajardo. Les senyories havien passat al nebot perquè son pare Francesc, el germà segon, havia mort. Però el tercer germà, Pere, argumentava que li pertanyien a ell perquè era el germà menor i la donació havia conculcat els seus drets. Francesc Fajardo, com a legítim successor de Pere Fajardo, considerava que els seus drets eren anteriors als d’Isabel i als de Beatriu. A més, afegia que l’agnació implicava només hereus barons. L’argument va ser acceptat per la Reial Audiència de València que prengué part en el plet a favor seu.

            Beatriu Fajardo hi va ser representada per Pere Joan Ferrer, notari i procurador de la ciutat de València el qual va argumentar que, a la mort de Dídac Fajardo sense haver fet testament ni haver disposat dels seus béns, Beatriu Fajardo era la parenta més pròxima. Però, com no resultava fàcil guanyar el plet, la va representar també el seu marit. Roderic va viatjar a València i va presentar proves de la legitimitat del matrimoni dels pares de Beatriu i de la mort sense hereus dels seus germans. Demanava per a la seua esposa les senyories de Polop i Benidorm amb la plena jurisdicció senyorial: “tota jurisdiccio, alta y baixa, mer y mixt imperi, y demes drets y pertinencies de aquelles”.

Finalment, quasi onze anys més tard, la Reial Audiència de València dictà sentència, el 20 d’octubre de 1654, a favor de Beatriu Fajardo de Mendoza. És quasi segur que la mort sense descendents barons de Francesc Fajardo, esdevinguda anteriorment, li va facilitar les coses i va inclinar al seu favor la balança de la justícia. Beatriu Fajardo havia pres possessió de les senyories de Polop i Benidorm uns mesos abans, el 5 i el 7 d’abril. No havia esperat ni la publicació definitiva de la sentència de la Reial Audiència ni la Reial Cèdula de Felip IV del 8 de maig d’eixe mateix any. D’aquesta manera, Beatriu Fajardo incrementà el seu patrimoni senyorial en poder incorporar les senyories de Polop i Benidorm a les que ja posseïa en el Regne de Múrcia.

            Pere Maria Orts i Bosch assenyala una altra dificultat que tingué per  heretar la senyoria de Benidorm: l’agnació imposada per Alfons V el 1458 quan reconegué Dídac Fajardo com a senyor de Benidorm. Això implicava que l’esmentat domini només podria heretar-se per línia exclusivament masculina. En cas contrari revertiria a la Corona. Així s’havia fet durant segles, la qual cosa explica que durant molts anys les senyories de Polop i Benidorm estigueren vinculades al cognom Fajardo. Per tal que la senyoria no revertira a la corona, va caldre recórrer al rei Felip IV, el qual l’autoritzà a heretar mitjançant Reial Cèdula de 8 de maig de 1654, previ pagament de dos mil ducats de plata doble. Segons es diu a l’esmentat document, la mort de Francesc Fajardo i el fet que Beatriu tinguera fills barons que la succeirien van ser els arguments fonamentals per accedir a la petició: “L’advocat patrimonial de la nostra Reial Hisenda va prendre part en el plet suplicant que dita baronia es transmetera als barons per agnació. I estant així el plet, l’esmentat En Francesc va morir sense cap successió de fills i l’esmentada Na Beatriu té ara fills barons i una filla sense haver cap altre baró fins que la mateixa Na Beatriu Fajardo de Mendoza siga morta”.

A partir d’eixe moment, si no hi havia successió masculina, les dones podrien heretar la senyoria de Benidorm. Com a conseqüència, els successius senyors de Benidorm ja no tindran el cognom Fajardo en primer lloc.

            Hem vist que Beatriu Fajardo estava casada amb Roderic de Puigmarín amb el qual tingué quatre fills. Coneixem el nom dels tres fills barons, Roderic Gaspar, Roderic Baltasar i Josep de Puigmarín i Fajardo, però desconeixem el nom de la seua filla. Beatriu va enviudar en una data que de moment no sabem. El 1663 encara se la cita en els documents com a muller de Roderic Puigmarín, però el 1668 consta a la documentació que és viuda i que residix habitualment a la ciutat de Múrcia. A la Carta de Poblament de 1666 no s’indica si és viuda o no, però el fet d’actuar ella i no anomenar el seu marit ens fa pensar que ja ho era: normalment en la documentació de l’època s’anomena primer el marit i després la muller encara que aquesta siga la propietària de les senyories.

Segons Pere Maria Orts l’escut d’armes de Beatriu Fajardo de Mendoza i Guzmán seria el següent: “Escut partit, en el primer quarter les armes dels Fajardo, en camper d’or tres roques del seu color posades en faixa sobre ones d’atzur i plata i sumada cadascuna d’elles d’una rama d’ortiga de set fulles. En el segon quarter les armes dels Guzmán, en camper d’atzur dos calderes d’or posades en pal, al tot bordura d’argent amb vuit arminis de sable i en abisme, en escussó, les armes dels Mendoza (Mate de Luna) en camper d’atzur un creixent ranversat d’argent. Per timbre una corona de vuit fulles d’acant no massa eixides, és el que es diu corona de senyor antic.”

Les armes dels Fajardo es poden veure a la Capella dels Vélez de la catedral de Múrcia. També hi ha una descripció d’Escolano el qual diu que sobre fons blau hi ha tres montecillos sobre la mar, y en cada uno una rama de ortiga verde con siete hojas en ella. El campo de oro. Les armes dels Guzmán eren les que li corresponien per la línia materna. Pel que fa a les armes dels Mendoza, cal no confondre-les amb les de la gran família nobiliària castellana del mateix cognom. Adoptaren aquest cognom per Ruy Díaz que havia canviat el seu cognom d’origen aragonés, Mate de Luna, per l’esmentat Mendoza. La causa havia estat un matrimoni amb una rica família burgesa de Sevilla denominada Mendoza. S’acceptà el compromís de mantenir el cognom Mendoza però amb les armes dels Mate de Luna. A la catedral de Sevilla, a la capella de San Hermenegildo, està la lauda sepulcral dels Mendoza sense cap corona, encara que aquesta sí que ha de figurar a l’escut de Beatriu Fajardo.

                                                          Esbós de l’escut d’armes de Beatriu Fajardo de Mendoza.