Pagina nueva 1











	MÀXIM-ANTONI BLASCO I jorro, un metge callosí de l’època de la Il·lustració Entre els fills il·lustres de Callosa d’en Sarrià n’hi ha u injustament oblidat i poc conegut, al qual pensem que s’hauria de recordar i valorar com cal. N’hi ha escassa bibliografia sobre aquest metge il·lustrat del segle XVIII i no podem incloure moltes dades biogràfiques que pensem podrien interessar als seus conciutadans. La Gran Enciclopèdia Catalana diu que havia nascut a Alacant, provablement referint-se només a la província. És José María López Piñero qui especifica la seua localitat de naixement. Esperem que futures recerques de documentació ens permetran donar una informació més personalitzada sobre una important figura de la medicina de finals del segle XVIII i principis del XIX. La Callosa en la que va nàixer Màxim-Antoni Blasco era un població pròspera i en continuat creixement gràcies a l’agricultura de regadiu en expansió. El segle XVIII, anomenat també el Segle de la Il·lustració, va ser un període de prosperitat a tota la Península Ibèrica en general i a les nostres terres en particular. Va ser també un segle de considerable progrés científic i tècnic i la biografia d’aquest metge callosí n’és una prova. Des del punt de vista sanitari el progrés econòmic i científic del segle XVIII es va traduir en una millor qualitat de vida amb una població millor alimentada, encara que el fantasma de la fam tornà a reaparèixer vàries vegades al llarg del segle a causa de collites dolentes i amb millors condicions higièniques. Per tot això es produeix un fet molt important: les grans epidèmies de pesta, que des de l’Edat Mitjana i fins al segle XVII, assotaven i delmaven periòdicament la població desapareixen al llarg d’aquest segle. Les nostres terres no varen ser una excepció a esta prosperitat general i a aquest progrés científic. N’és bona prova l’augment de la seua població, que pel que fa a Callosa d’En Sarrià sabem que era de poc més de 600 habitants a començament de l’esmentada centúria i que pujà considerablement fins aproximar-se als quasi 4.000 habitants al seu acabament (630 habitants a l’any 1715 i 3.753 habitants en 1794). Això vol dir que la població es multiplicà per 6 al llarg del segle XVIII la qual cosa constitueix un creixement demogràfic notable molt més alt, per exemple, que el de la ciutat d’Alacant, que en el mateix període duplica la seua població. La contribució de Callosa a la prosperitat general del segle XVIII no es va limitar a l’aspecte econòmic, tot i ser aquest molt important. També va fer una important contribució a la ciència amb la figura del metge MÀXIM-ANTONI BLASCO I JORRO. Sabem que havia nascut a Callosa d’En Sarrià, encara que ignorem la data exacta. Si es conservaren els llibres parroquials on s’anotaven els bateigs ho podríem esbrinar, així com els noms dels seus pares i possiblement dels seus germans. La crema dels protocols notarials que es va produir durant la Guerra Civil de 1936 ens impedeix conèixer la posició social de la seua família, que evidentment hauria de ser bona si en aquells temps podia pagar la carrera de medicina al seu fill. De tota manera el que sí sabem amb certesa es que va estudiar medicina a la Universitat de València on va obtenir el seu títol de metge l’any 1798. Màxim Antoni va estudiar medicina d’acord amb el nou pla d’estudis que havia introduït el rector Vicent Blasco uns anys abans, el 1787; es tracta, segons els especialistes, del millor dels plans d’estudis redactats a l’Espanya del segle XVIII. Segons eixes reformes la Facultat de Medicina passava a tenir sis càtedres perpètues, o siga vitalícies com a l’actualitat. Fins eixe moment les oposicions donaven dret a ser catedràtic només per un breu període de temps. Les càtedres perpètues eren les de Química i Botànica perquè en esta època encara eren les plantes medicinals la base de la medicació, Anatomia, tres càtedres de curs, i una de pràctica. El pla d’estudis propugnava un ensenyament pràctic. Màxim Antoni Blasco hagué de estudiar 5 anys medicina a l’acabament dels quals obtingué el títol de Batxiller en Medicina i necessità 2 anys més d’estudis per a obtenir el títol de Doctor en Medicina. Com tots els seus condeixebles el primer any va estudiar Botànica i Química, per a la qual cosa era precís assistir al Jardí Botànic i al laboratori de química. Dedicaven el matí a la química en general i la vesprada a la química aplicada a la medicina. El segon any estudià Anatomia, on era obligatòria la realització de un mínim de 30 disseccions anuals. L’aprenentatge amb cadàvers es completava amb esquelets, figures de cera i làmines, la qual cosa demostra un gran interès per la pedagogia per part de la Universitat de València. Els anys 3r, 4t i 5é va estudiar el que en eixa època es denominaven Institucions mèdiques i que avui denominem Fisiologia, Patologia i Terapèutica. Els dos últims anys es dedicaven a la pràctica clínica per a la qual cosa es reservaven 20 llits a l’Hospital General; els estudiants havien d’assistir, observar i escriure la història clínica dels malalts que les assignaven i el catedràtic després de fer la visita diària els explicava les malalties observades i examinava i corregia les històries clíniques dels alumnes. El Pla d’Estudis donava molta importància a que s’ensenyara als alumnes a observar, fer pronòstics i a receptar els medicaments adients. Un aspecte de l’ensenyament de la medicina de l’època, que actualment ens causa sorpresa, és la importància que es donava a la observació meteorològica. Com encara no es coneixia l’existència dels microbis, es pensava que l’aire transportava unes substàncies nocives denominades “miasmes” que causaven les malalties infeccioses. Per eixa causa el nostre estudiant callosí acudia a l’observatori meteorològic i confeccionava uns diaris meteorlògic-mèdics molt minuciosos. Curiosament, esta creença en els efectes nocius de l’aire encara continua viva a nivell popular; un exemple és la por de moltes persones als corrents d’aire perquè pensen que produeixen malalties. Els llibres de text de les universitats estaven normalment en llatí, llengua que Màxim-Antoni coneixia perfectament. La reforma del rector Blasco va permetre l’ús de manuals en castellà la qual cosa aprofità per a que més tard el seu llibre tinguera més difusió. El manual més usual a la universitat de València era Institutiones medicae (Institucions Mèdiques) del metge, botànic i químic de Leyden Herman Boerhaave. Aquest metge holandés fou l’iniciador de l’ensenyament clínic i els seus llibres es van difondre per tota Europa. Per esta causa el nou pla d’estudis el va recomanar com a llibre de text i va permetre adquirir al nostre metge una formació tan sòlida com la de qualsevol altre metge europeu del seu temps . Com hem vist adés, Màxim-Antoni Blasco, després de set anys d’estudis, es va graduar en Medicina l’any 1798. La seua trajectòria estudiantil brillant l’encoratjà a dedicar-se a la docència universitària, però no obtingué els resultats que esperava. No pogué ser catedràtic perquè el sistema de càtedres vitalícies li ho impedia malgrat els seus evidents mèrits i s’hagué de conformar amb ser substitut d’una de les càtedres de curs i de medicina pràctica. Decebut per aquest treball tan per baix de les seus possibilitats intel·lectuals, abandonà València i es traslladà Alacant on va exercir la pràctica de la medicina. Malauradament per a ell, el segle XIX tornà a ser un segle d’epidèmies. En 1804 una greu epidèmia de febre groga, també denominada paludisme i malària, assolà la ciutat d’Alacant, cosa molt freqüent en les ciutats portuàries del segle passat. El paludisme és una infecció que provoca atacs sobtats d’esgarrifances i febre. Normalment està provocada per la picadura del mosquits Anopheles a les zones tropicals, però en el segle passat era causada habitualment pel contacte amb persones que provenien d’àrees infectades de les zones tropicals, cosa molt habitual en els ports marítims. L’epidèmia de 1804 a Alacant es va cobrar nombroses víctimes. Una de elles va ser Màxim Antoni Blasco, contagiat durant l’exercici de la seua professió quan intentava salvar vides i alleujar patiments. La seua prompta mort, donat que tan sols havia exercit la medicina durant 6 anys, va trencar una trajectòria intel·lectual plena de promeses. Va publicar l’any 1800 un opuscle titulat Delineatio materiae medicae justa novi systematis Browniani principia, en el que com indica el títol defensava les teories del metge escocès John Brown i que ens demostra que estava preocupat pel que es publicava més enllà dels Pirineus. Però el llibre que realment li donà un merescut prestigi va ser Matèria Mèdica que es va convertir en el principal manual de terapèutica del últims anys del segle XVIII i els primers del XIX i que va tenir tres versions. La primera versió va ser publicada en 1799 amb el títol de Specimen materiae medicae in gratiam praxim inchoantium (Model de matèria mèdica basat en la pràctica) i era un estudi, escrit en llatí, de tan sols unes 100 pàgines però de tanta qualitat que el rector Blasco l’encoratjà a “compondre una obreta que en poc volum arreplegara el millor i el més usual d’aquesta matèria, i que sense molt de treball instruïra suficientment els joves per a poder entrar amb desimboltura en l’exercici de la pràctica”. El resultat va ser un llibre de doble extensió que l’anterior i escrit en castellà: Principios o elementos de materia médica, que va ser publicat l’any 1800. La tercera versió, encara més ampliada i enriquida, es va publicar uns mesos abans de la seua mort i tenia com a títol Compendio de materia médica (1804). El llibre oferia als metges una informació actualitzada i eminentment pràctica amb un sistema de receptar “o manera d’encomanar a l’apotecari els medicaments que ha de preparar” seguit de la descripció dels medicaments classificats en quatre grups (estimulants, viscerals, sedants i evacuants), per a finalitzar amb un receptari. Esta obra va ser molt apreciada a tota Espanya i es va reeditar en tres ocasions: 1809, 1815 i 1825 i es va utilitzar com a llibre text en vàries facultats de medicina. Francisco Amillo Alegre Benidorm, 28 de maig de 1997 Bibliografia: - López Piñero, J.M y Navarro Brotons, V. Història de la ciència al País Valencià. València, 1995. Edicions Alfons el Magnànim. - Palazón Azorín, J.M. La epidemia de fiebre amarilla de 1804 en la ciudad de Alicante. 1977, València. Tesi de llicenciatura. - Peset Reig, J.L. Reforma de los estudios médicos en la Universidad de València. El plan de estudios del Rector Blasco de 1786. 1969, València. Tesi de llicenciatura. - Blasco y Jorrro, Máximo Antonio. Materia médica. Valencia. Joseph de Orga, 1800.




	Ir a Sumario individual. Francisco Amillo